“En la publicació El Tio Cuc del 1925, es narra una anècdota on el tio Saoro, després d'un empitx de bacores, compleix la seua promesa d'anar a Sant Pasqual descalç, però a cavall, mostrant la seua astúcia irònica”.
La història del tio Saoro
La història del tio Saoro és un relat tradicional valencià, sovint contat per iaios, que retrata un mestre espardenyer del Raval, molt ric però extremadament avar, conegut per comptar els caps de fil com a monedes d'or i no convidar mai a un cantueso per Sant Joan, acumulant riquesa tota la vida.
Una altra versió humorística narra com fa una promesa d'anar descalç a una ermita i hi va a cavall, dient que "descalç vaig dir que aniria, però no vaig dir si a peu o a cavall".
Quan era un xiquet, ma iaia em contava històries com la que va passar al Raval, quan tot el barri feia olor a cànem i en cada casa hi havia un filador o una cosidora, i la vida es guanyava puntada a puntada.
El tio Saoro era el mestre espardenyer més ric del Raval; no hi havia ningú que tinguera tants filadors ni tantes arroves de cànem de primera qualitat. Però així com era destre amb l’agulla, era més bé de “puny tancat” amb els diners. Diuen que comptava els caps de fil com si foren monedes d’or i que mai no va convidar ningú a un gotet de cantueso per les festes de Sant Joan.
Tota la seua vida va ser acumular, i quan ja era vell i les mans li tremolaven, es tancava al seu taller i allí passava les hores comptant les seues monedes, que eren 30.000 rals, guanyats amb l’esforç de molts espardenyers que a penes tenien per a menjar.
El tio Saoro no dormia bé, perquè pensava que, en morir, la seua ànima no podria arribar al cel si s’allunyava d’allò que més havia estimat en la terra: les seues monedes.
Quan va sentir que la mort li tocava a la porta, va fer vindre el seu nebot, un pobre filador, a qui li va donar una orde que feia esgarrifar:
—“M’heu d’enterrar amb les meues millors espardenyes i dins del taüt vull que poseu la bossa amb tots els meus rals. Ni un menys, i si en falta algun, tornaré a buscar-lo.”
Així ho van fer quan va morir el tio Saoro, per por de la maledicció. En el seu enterrament el baixaren al soterrani de l’antiga església de Sant Joan i el col·locaren en un nínxol del passadís esquerre de la cripta.
Però escolta, que ací ve el misteri.
Més d’un segle després, en 1953, durant les obres de fonamentació de la nova església de Sant Joan, els obrers trobaren una cosa que els va gelar la sang. En traure un taüt que pesava molt, va caure una bossa de pell plena de monedes. Eren els 30.000 rals, brillants com si acabaren de ser encunyats.
Però el més estrany no va ser els diners. Diuen que, al costat de la bossa, hi havia les espardenyes del tio Saoro, però amb les soles completament gastades, com si haguera estat caminant sense descans durant anys per la cripta, vigilant les seues monedes.
Els obrers, espantats pel descobriment, ho portaren tot al cementeri fugint de la maledicció, però les iaies del Raval diuen que encara hui, quan el barri queda en silenci i bufa el llebeig entre les palmeres, se sent el fregadís d’unes soles de cànem contra el sòl. És el tio Saoro, que encara busca les seues monedes entre els fonaments de l’església, sense entendre que a l’infern no es compren les ànimes amb rals.
Així que ja ho saps, fill: treballa en allò teu amb amor, però no vulgues emportar-te la bossa a la fossa, que el camí de l’eternitat es fa millor amb els peus descalços i les mans buides.
No hay comentarios:
Publicar un comentario