Fa molt de temp quan no hi havia televisió, ni ràdio, ni llum elèctrica, quan es feia fosc i la nit era molt llarga, la gent intentava fer-la més curta explicant contes i relats a la llum del cresol.
Alicante es rica en folclore y leyendas, siendo la leyenda de Alí y Cántara la más célebre, la cual narra un trágico triángulo amoroso que da origen al nombre de la ciudad y forma la "Cara del Moro" en el monte Benacantil. Otras historias incluyen el origen de la "Cueva de las Calaveras" y la "Virgen de Agres".
Estas historias, muchas de origen morisco, son fundamentales para entender la cultura y la toponimia de la provincia y la convierten en un cresol de grandes leyendas y historias las cuales habeces parecen cobrar vida propia.
Això era un vell que tenia guardats en un forat de sa casa cent duros de plata. Amb eixe capital pensava passar sense problemes els últims anys de la seva vida, quan ja no puguera guanyar-se el menjar.
Un día els nebots del l´home van trobar per casualitat el forat, i sense pensar-s´ho dues vegades es van emportar els diners. El ancià que freqüentement anava a visitar el seu tresor es va emportar un terrible disgust en veure que els cent duros havien desaparegut.
Al dia següent el vell es va alçar com si no haguera passat res, semblava més content que mai, tant que anava cantant aquesta cançó, per tote el poble:
“Cent que en tinc en un forat
i altres cent que en posaré,
que vellea passaré “
Els nebots que van escoltar la cançó van pensar: ” Si va a posar altres cent i no troba els que tenia, no els posarà. Anem doncs a tornar el diners on estaven i aixina nos emportarem els doscents” Però clar, si ells van a ser ràpids per tornar-los, l´home va ser més ràpid en recuperar-los, i després més content que mai cantava:
” Qui tot ho vol tot ho perd “
En aquell temps quan els matrimonis s’arreglaven i es solia demanar la mà de la noia, un home de mitjana edat i situació econòmica també mitja volia casar-se. Li van dir que en un poble veí hi havia una noia soltera que devia ser un bon partit per a ell, i es va decidir a visitar els pares de la jove. Li va dir al seu criat que l’acompanyara i li va advertir que havia de fer el següent: Cada vegada que parle de les seves propietats amb falsa modèstia, el criat havia d’exagerar la mida d’aquesta propietat.
Va arribar el dia de la visita i després de fer les salutacions i presentacions pertinents començaren a parlar de negocis:
L’AMO: «Pos» miri jo tinc dos masets allà a Relleu. . .
EL CRIAT: Masets? Masots! Masots!
L’AMO: També tinc dues casetes al poble. . .
EL CRIAT: Casetes? Casotes! Casotes!
L’AMO: Tinc també uns bancalets de l’horta. . .
EL CRIAT: Bancalets? Bancalots! Bancalots!
L’AMO: L’únic defecte que tinc és que estic una mica curt de vista. . .
EL CRIAT: Curt de vista? «Cec» del tot!
No hay comentarios:
Publicar un comentario